El cineasta francès Luc Besson presenta una revisió romàntica de Dràcula
A Sitges li han sortit ullals en aquesta setena jornada de Festival. El cineasta Luc Besson, referent gal del cinema contemporani, ha presentat Dràcula, nova revisió romàntica del mite de Bram Stoker amb l’actriu Zoë Bleu. Per la seva banda, el director amb passat periodístic Mark Anthony Green ha arribat amb un debut sota el braç. L’explosiva Opus no és només la seva primera pel·lícula com a director i guionista, també suposa el retorn de llegendes dels vuitanta i noranta com John Malkovich i Juliette Lewis.
Els perills de l’univers fan
Atentes i atents a aquest nom: Mark Anthony Green. Es tracta d’una de les noves veus del segell A24, que a més de distribuir també produeix Opus, el seu primer llargmetratge de ficció com a director i guionista després de traçar una carrera com a columnista i editor a la revista GQ. Dit d’una altra manera, Green ha fet el salt de la moda al cinema i ho ha fet de la millor manera possible. La seva òpera prima neix a través de la productora que tothom enveja a Hollywood, responsable de pel·lícules d’estètica cuidada fins al detall com Hereditary i La bruja, a part de proeses que han aconseguit la seva victòria als Oscar com la colpidora Todo a la vez en todas partes o l’elegant ciència-ficció d’Ex Machina.
Opus compta amb un repartiment integrat per Ayo Edebiri, Amber Midthunder i Murray Bartlett juntament amb icones del cinema estatunidenc com aquell gran animal escènic anomenat John Malkovich, rostre inimitable del teatre i el cinema recordat per clàssics com La sombra del vampiro, En la línea de fuego o Cómo ser John Malkovich; i Juliette Lewis, mite dels anys vuitanta i noranta en hits de la talla d’El cabo del miedo o Asesinos natos.
Mark Anthony Green, presència convidada de Sitges 2025, ha creat un viatge esgarrifós que gira al voltant de la devoció extrema de l’univers fan davant les celebritats, també coneguda com la stan culture. En aquest context, Edebiri ens ha ofert una interpretació magnífica com a periodista que accedeix a una comunitat inquietant. L’actriu estatunidenca, coneguda en el món de les sèries, transita amb naturalitat del registre còmic al terror, refrescant l’arquetip de la final girl en una història de rialles i crits a mig camí entre el disseny artístic de Blink Twice i la incomoditat estival de Midsommar. Pel que fa a les llegendes del repartiment, ha estat un privilegi retrobar-nos amb Lewis en la pell d’una hilarant veterana dels mitjans i amb Malkovich com a perfecte adversari desquiciat que encarna un ídol pop retirat en aquesta història de final explosiu.
De Montevideo a Sitges
Des de l’Uruguai torna una figura del cinema de terror llatinoamericà que, fàcilment, podria considerar aquest Festival com casa seva. El director i guionista de Montevideo, Gustavo Hernández, que va debutar a Sitges el 2010 amb La casa muda, ha presentat aquesta tarda a l’Auditori del Meliá, juntament amb l’actriu Ana Clara Guanco, el seu nou conte de terror. El susurro compta amb la participació de Luciano Cáceres i Marcelo Michinaux —com oblidar la por que vam sentir amb aquell nen de la histèrica Cuando acecha la maldad el 2023?— i ha estat la ració de cinema gòtic que esperàvem en el programa de la Secció Oficial mitjançant una trama de xarxa criminal i maledicció familiar.
Amb El susurro, Hernández rubricarà el seu sisè llargmetratge de ficció en una filmografia que va començar amb energia. La seva òpera prima, filmada com un tour de force sense interrupcions en un pla de pura continuïtat, va generar un digne remake estatunidenc —Silent House— protagonitzat per Elizabeth Olsen. El director també ha treballat amb Belén Rueda en el terror gòtic de No dormirás, premiada al Festival de Màlaga, i amb Adriana Ugarte i Javier Gutiérrez en el thriller policíac amb assassí en sèrie Lobo feroz.
L’altra cara de l’home del sac
Quan vam saber que Colin Tilley havia debutat en el cinema de terror com a director, una pregunta va començar a rondar-nos pel cap. Com s’ho farà el responsable de videoclips de Karol G, Justin Bieber i Britney Spears per atrapar-nos amb una història efectiva? A la llum del resultat, Tilley no només ho ha aconseguit, sinó que ho hem pogut presenciar a Sitges, un Festival que sempre aposta per impulsar el talent emergent.
Eye for an Eye és l’òpera prima d’un director que deixa de banda els codis comercials de l’audiovisual musical per construir un conte de tensió adolescent protagonitzat per Whitney Peak juntament amb S. Epatha Merkerson, Golda Rosheuvel i Finn Bennett, sobre el dol que travessa Anna, una jove acabada d’arribar a un petit poble de Florida per viure amb la seva àvia. Allà, aïllada i en un entorn desconegut, s’uneix a un grup de joves conflictius i serà testimoni d’un acte imperdonable.
Tilley aprofita l’imaginari fantàstic del boogeyman —representat de manera notable per James Wan a Expediente Warren: El caso Enfield— per abordar el pes de la culpa entorn de l’assetjament en edat escolar, adaptant la novel·la Mr. Sandman de l’escriptora Elisa Victoria, també coguionista del film.
A més a més, una de les atraccions d’Eye for an Eye, segons han confirmat alguns espectadors a la sortida de l’Auditori, són “l’ús intel·ligent del color i el so” a través d’uns “paisatges onírics desconcertants.” Aquestes reaccions confirmen Tilley com una promesa de futur en el cinema de terror.
Dràcula, una història d’amor
Ja és habitual que el públic més escèptic miri amb recel l’enèsima arribada d’un superheroi encarnat per un nou actor en una època com la nostra, marcada pel revisionisme constant. Més enllà d’aquest punt de vista, mai no ha estat així en el cas de Dràcula, mite sagnant per excel·lència que no necessita demanar permís per entrar als dominis de Sitges.
Del clàssic fúnebre de Tod Browning, protagonitzat per un canònic Béla Lugosi, a l’actualització refrescant del mite en format sèrie creada per Mark Gattis i Stephen Moffat amb un soberbi Claes Bang; el comte forjat per Bram Stoker el 1897 ha passat per infinites mutacions. Només en l’àmbit cinematogràfic, la pàtina eròtica del Christopher Lee de la Hammer ha marcat un abans i un després. També han deixat petjada les versions romàntiques de John Batham o Francis Ford Coppola, per no parlar de l’expressionisme apòcrif de F. W. Murnau i les revisions de Nosferatu signades per Werner Herzog i Robert Eggers.
Sobren els motius per parlar de Dràcula. Va ser cap de cartell el 2017, quan vam celebrar 50 anys, i el mínim que podem oferir enguany és una altra reescriptura del famós arquetip. De fet, són tres les propostes que ens visiten per deixar-nos anèmics! La coproducció britànica Abraham’s Boys: A Dracula Story, centrada en el trauma de Van Helsing, l’anarquia paròdica de Radu Jude i, per fi, el Dràcula de Luc Besson.
Consagrat com un dels directors francesos més influents del gran cinema de consum, guanyador a Sitges el 1983 per la distòpica Kamikaze 1999, Besson ha signat una versió del clàssic de Bram Stoker que substitueix Londres per París i prescindeix de la càrrega eròtica de lliuraments anteriors. Caleb Landry Jones encarna el monstre que transita de la inexpressió a les passions, juntament amb Zoë Bleu desdoblant-se entre els personatges de Mina i Elisabeta, o Christoph Waltz en la pell d’un sacerdot que pren distància respecte a Van Helsing.
A la roda de premsa i encounter plena d’assistents, celebrada aquesta tarda, Besson i Bleu han remarcat la pulsió romàntica que habita en Dràcula, “una història sobre l’amor i la vida”, segons ha declarat el director d’El quinto elemento. Per a ell, el més interessant de la mitologia del personatge és la desesperació d’un home durant 400 anys. A partir d’aquí, Besson ha escrit un relat sobre la possibilitat del canvi quan tot sembla perdut. Per la seva banda, Bleu ha recordat la icònica Winona Ryder en el clàssic de Coppola, tot emfatitzant que “necessitem amor” en aquesta època perquè “ja hi ha massa sang vessada.”
De l’acció finlandesa a la mística oriental
Destacada en l’última edició del Festival d’Annecy, la pel·lícula d’animació Another World aposta per una narrativa sorprenent sobre un regne fantàstic pel qual transiten les ànimes després de la mort amb el risc de convertir-se en monstres. La dirigeix el prometedor Tommy Kai Chung Ng en una producció made in Hong Kong.
D’altra banda, li ha arribat el torn a la producció noruega Dawning de Patrik Syversen, que porta el segell de SpectreVision, la productora d’Elijah Wood que hi ha darrere de veritables peces de neocult com Mandy o Una noia torna a casa sola de nit. Nominada a Millor Pel·lícula a Noves Visions, Dawning ens ha submergit en un relat de traumes compartits on tres germanes arriben a una casa de vacances amb un secret fosc rere les parets.
I finalment, però no menys important, l’esperadíssima seqüela de la insòlita triomfadora de Sitges el 2022, Sisu: Camino a la venganza, suposa el benvingut retorn del director i l’actor finlandesos Jalmari Helander i Jorma Tommila al terreny de l’acció hiperbòlica en la millor tradició de l’slapstick sanguinari. Sens dubte, aquesta nova entrega, més desenfrenada que l’anterior, ha estat l’ocasió perfecta per celebrar el cinema d’impactes com una festa col·lectiva.